This is: Linkin Park

https://open.spotify.com/user/spotify/playlist/37i9dQZF1DX6GJVEkXUD2r

 

Spotify ha elaborat una llista titulada "This is: Linkin Park" de cinquanta cançons de Linkin Park a raó del suïcidi del vocalista Chester Bennington, el mateix dia que seria l'aniversari de Chris Cornell, el vocalista de Soundgarden, de no haver-se suïcidat també el passat maig. Bennington i Cornell eren obertament bons amics.

 

Per fer tot això encara més romàntic, el nou àlbum de Linkin Park, One More Light, conté el tema homònim, on és fàcil entendre que parla del suïcidi d'algú estimat.

 

Però en el moment d'escriure aquest tema, Cornell seguia viu, amb lo qual ignoro per a qui es va escriure. Aquest fet no cancel·la el romanticisme de la situació, perquè mentres Linkin Park estava preparant-se al backstage a un dels seus shows van rebre la notícia de la mort de Cornell. Va ser en aquell moment que van resoldre canviar el tema de presentació del nou àlbum, el single Heavy, per la cançó One More Light, que obtenia un nou significat. Si es veu sense context, Bennington comença a cantar la cançó i sembla que s'oblida dels últims versos, un error fora de lloc en un artista de la seva talla, però en perspectiva, s'aguanta les llàgrimes.

 

https://www.youtube.com/watch?v=RSGJU8KESuQ

 

Dos mesos més tard, la cançó One More Light recobraria encara més sentit quan Bennington aparegués mort a la seva habitació d'hotel, després d'haver-se penjat el mateix dia que seria l'aniversari de Cornell de no haver mort.

 

Personalment, vaig començar a escoltar Linkin Park per una oferta sònica i de composició que no s'havia vist fins al canvi de mil·leni, i les lletres, plenes d'ansietat adolescent, sempre em van semblar una mica passades de voltes. Com amb el tema One More Light, és ara, en perspectiva, que prenen una nova dimensió i deixen de ser una pataleta emo-adolescent.

 

A la llista d'Spotify, que s'anomena "This is: Linkin Park", es pot fer un repàs general de la banda, si bé és un recopilatori que pondera els últims treballs per sobre els primers, i la calma pop per sobre les punxades del nu-metal o el hiphop. Ofereixo una petita guia de repàs al recopilatori, perquè el pogueu gaudir. Si no us interessa perquè cadascú té la seva opinió sobre el què és un artista i del que és bona música, com a mínim concediu-me que era un vocalista de primera. Per convèncer-vos, us mostro aquest directe de la versió de Rolling In The Deep:

 

https://www.youtube.com/watch?v=_sXrTpOVnak

 

 

 

El debut Hybrid Theory (2000), l'àlbum més agressiu, on les melodies àcides i anguloses de les guitarres nu-metal es complementen amb l'exhuberant rap de Mike Shinoda, el cervell del grup, i les tornades brillen amb Bennington intercanviant frases amb l'stacatto tan típic del nu-metal adolescent. D'aquest estil podem trobar exemples com Papercut i One Step Closer, tot i que és més fàcil que us soni Crawling i In The End, més melòdics. També hi és "High Voltage", un tema purament rap a sobre d'una música talment de banda sonora.

 

L'àlbum Reanimation (2002), que molta gent no el compta per tractar-se d'un àlbum de remixos de Hybrid Theory. Però són remixos amb R majúscula, ja que poden canviar estrofes, melodies, progressions harmòniques, arranjaments i tot el possible. Un àlbum experimental i extrem: extra de rap, extra d'electrònica, extra d'experimentació sònica. Al metal, rap i electrònica punyent de Hybrid Theory se li suma la música ambient, disseny sonor, glitch, sobreproducció marca Mike Shinoda, i una llista inacabable d'artistes convidats de l'escena del hiphop força desconeguts però talentosos. Com a detall, a sobre de tot el so ja multifullat i sobreproduït de cada pista, Mike Shinoda afegeix un piano o un ensemble de corda que ajuda a seguir la música acord a acord, una tendència que notaríem a treballs posteriors. Una gamberrada creativa a l'hora de crear-lo i un autèntic repte a l'hora d'escoltar-lo, susceptible de donar mals de cap a la majoria, sobretot als pares, però que jo vaig agraïr a la meva adolescència. Van ser àlbums com aquest el que em van acostumar a prendre'm la música com un repte, una manera d'obrir la ment i un objecte d'estudi. Va ser aquest àlbum més que cap altre que em va empènyer cap a la producció musical i a prendre estudis de so. La cacofonia del remix de "Place for my head", renombrat a "Plc.4 Mie Haed" em va fer notar que un piano sensible podia sonar més fort que el tro de les guitarres sintetitzades. I el tema "My<Dsmbr", remix de "My December", és el 50% de les raons per les quals, quinze anys més tard, escolto música electrònica. Malauradament, al recopilatori no s'hi inclouen.

 

Meteora (2003) era l'evolució de Hybrid Theory, però les tornades més atacades del nu-metal primerís s'anaven substituint a poc a poc per melodies boniques de Bennington. Les guitarres, mica en mica, passaven d'atacar els timpàs a ganivetades a embolcallar la veu del vocalista, oferint una força dramàtica i potent a la tendresa ferotge de la seva veu. A algunes cançons, com ja vam descobrir a Reanimation, petits arranjaments de piano a cada compàs marcaven l'acord en què ens trobem. Linkin Park es mou poc a poc de ser un trencadís a fer música que flueix. "Numb", al recopilatori, és exemple d'aquesta evolució i un punt de canvi. La facilitat amb què la composició i veu permet seguir el testimoni d'un adolescent amb pressió per ser una persona que no vol ser es converteix en un himne de la generació. "From the inside", el següent single, seguiria una estètica semblant, i "Breaking the habit" era un fluxe líquid absolut, però altres temes retenien encara les urpes ben afilades, com "Faint".

 

En un hiatus de quatre anys, ens van entretindre amb Collision Course (2004), una altra gamberrada en forma d'EP, on els temes de Linkin Park es barregen amb els de Jay-Z, un gegant del hiphop. A un servidor a qui el rap extès de la banda se li feia pesat no li cridava l'atenció incialment, però un cop deixats els prejudicis, resulta divertit i força creatiu. Si més no, passa ràpid. Al recopilatori i trobeu "Numb / Encore".

 

Minutes to Midnight (2007) va alienar a molts fans. Ja no es parlava del nu-metal, i la ràbia adolescent de Linkin Park havia quedat enrere en favor de reflexions més socials i adultes, i l'ansietat absoluta va donar pas a una mescla de pessimisme social però sempre amb un petit espai per a l'esperança. El rap de Shinoda quedava relegat a un segon pla, així com l'oferta ultrasònica i sorollosa. Linkin Park quedaria renombrat com a grup de "rock electrònic", i el seu disc on mostrar el nou so, sense ser dolent, va deixar força indiferent a molts.

 

Però vet-ho aquí que Linkin Park fa que se'ns caiguin els pantalons a qui els vam dubtar. A Thousand Suns (2010) és un disc que, a la superfície, contenia el pop de l'anterior àlbum, però on el total era molt més que la suma de les parts. A Thousand Suns és un àlbum conceptual on una cançó es fon en la següent fins explicar la història de què li passa al món quan ocorre un holocauste nuclear, on cada bomba té la força de mil Sols. Però apart dels singles que, agafats per separat, són pur pop, l'àlbum recobra l'ambient i l'experimentació sònica i d'arranjaments de Reanimation, només que aquí, en comptes de fer una gamberrada d'un adolescent amb molts diners, la banda aconsegueix fer la seva obra més madura. Les lletres del pessimisme social de l'àlbum anterior s'amplificaven fins l'holocauste, però la petita llum al final de túnel era absolutament catàrquica. Fins el llibretó amb les lletres és una obra d'art. Si voleu fer-vos un favor, baixeu-vos aquest àlbum i escolteu-lo sense interrupció, seguint-ne les lletres. No ressalto cap tema inclòs al recopilatori, perquè un àlbum conceptual s'ha de gaudir sencer d'una tirada.

 

Després d'A Thousand Suns, LIVING THINGS (2012) em va resultar una galleda d'aigua freda a la primera presa de contacte. Però amb el temps s'ha convertit en un dels meus discos de pop preferit. I dic pop perquè el hip hop i l'electrònica són ecos d'una altra època, i el que tenim és un àlbum sense sorpreses ni idees enrevesades, on, seguint l'estel·la de "Numb", embolcallar la veu melòdica és la principal funció de guitarres i altres arranjaments. On el "uououóoo" és l'oferta principal. Però quina oferta! Entre bambalines, Mike Shinoda ha après a cantar, i la seva veu sòbria i agradable, però oposada al virtuosisme de Bennington, ajuda a crear cançons a l'abast de tothom, com CASTLE OF GLASS. Justament, la cançó que més m'agrada és ROADS UNTRAVELED, la més simple de totes i que em veig cantant en un campament d'estiu, però que no apareix al recopilatori. Si no t'atreveixes gaire amb la banda, aquest pot ser un àlbum apte per a tothom.

 

Amb The Hunting Party (2014), Linkin Park evoluciona una mica l'àlbum anterior. Les cançons cohesionades segueixen sent les protagonistes, però una mica més de canya, una producció més natural i crua i uns arranjaments una mica diferents, dóna un to de hard rock alternatiu i metal i en alguna ocasió fins alguna influència de punk modern a l'àlbum. Col·laboren amb alguns artistes, però aquesta vegada no són tots del hiphop. Detecto un to una mica System of a Down en algunes cançons, i bona oïda, perquè colabora amb un membre de la banda. És el primer àlbum de la banda que conté un solo de guitarra, catorze anys després del seu debut. El so perfecte de Linkin Park ja no sembla fet per màquines amb metrònom, si no per imperfectes humans, això sí, amb una enginyeria de so molt treballada darrere. "Guilty All The Same (feat. Rakim)" i "A Line In The Sand" marca les noves possibilitats, i "Until It's Gone" és catàrquica. No és un àlbum excel·lent, però era una interessant temptativa. Si Linkin Park havia de convertir-se en una banda de metalcore, per exemple, per mi endavant. En qualsevol cas, demostra que els àlbums més mediocres de Linkin Park segueixen sent de 6 o 7.

 

Però aquests nous tantejos no van arribar mai a un nou so, perquè amb One More Light (2017), Linkin Park va passar al pop més comercial i millenial. Les cançons semblen de Justin Bieber i Jason Mraz. I no ens equivoquem, que Linkin Park sempre ha fet temes pop, oberts o camuflats sota guitarres, però és que aquí els arranjaments són copiats fil per randa de Justin Bieber, i les composicions no són particularment inspirades. Jo, que tenia l'esperança de tornar a veure un altre A Thousand Suns o veure per on seguia el successor de The Hunting Party vam veure les nostres esperances ensorrades en la mediocritat absoluta. Amb un amic fèiem broma de que mai podíem comprar samarretes de bandes, perquè mai saps si es convertiran en merda, a no ser que es desintegrin o morin, i que Linkin Park encara estaven a temps de morir joves i quedar com llegendes, i se'ls perdonaria l'últim àlbum.

 

Doncs bé, Bennington ha mort i quedat com una llegenda, i One More Light, que mai serà un bon àlbum, queda salvat per la mort romàntica d'un artista. A lo millor és hora de comprar-me una samarreta amb la lletra de "One More Light":

 

Should've stayed, were there signs, I ignored?

Can I help you, not to hurt, anymore?

We saw brilliance, when the world, was asleep

There are things that we can have, but can't keep

If they say

Who cares if one more light goes out?

In the sky of a million stars

It flickers, flickers

Who cares when someone's time runs out?

If a moment is all we are

Or quicker, quicker

Who cares if one more light goes out?

Well I do

Write a comment

Comments: 0